Joan Comorera

Secretari General del Partit Socialista Unificat de Catalunya

La nació en la nova etapa històrica

La Sobirania Nacional i el capitalisme monopolista són incompatibles

Lenin, en el pròleg a les edicions franceses i alemanya de L'Imperialisme, fase superior del capitalisme, ens diu: «El capitalisme s'ha transformat en un sistema universal d'opressió colonial, d'escanyament financer de la immensa majoria de la població del planeta per un 'grapat' de països 'avançats'».

Això fou escrit a l'any 1916, a la meitat de la primera guerra mundial. Lenin subratllaria, avui, aquesta definició amb més força que mai, en l'etapa darrera de la segona guerra mundial. Car la definició leninista ha estat confirmada absolutament per l'experiència de la postguerra, pels antecedents de l'actual guerra, per la línia general de la postguerra que aviat tindrem, línia general gens difícil d'albirar ara.

Acabada la primera guerra mundial, el capitalisme, transformat en un sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer del món, accelerà el ritme d'una acció que ni la mateixa guerra no aturà. Amb tempteigs i certa confusió, un xic a les palpentes, en el període d'inestabilitat. Amb la seva rudesa implacable, amb la seva característica crueltat, en el període d'estabilització capitalista iniciat als voltants del 1925. La distribució i correlació de forces capitalistes havien canviat, en virtut de la derrota d'Alemanya i d'Àustria-Hongria. Hi hagueren desplaçaments, enfonsaments, sorgiren nous grups monopolistes. Les característiques del repartiment físic i econòmic de la terra, entre els monopolistes no foren les mateixes i les variants han determinat nous focus de conflictes, de misèria, un acompliment encara més ràpid de la llei leninista relativa al desenvolupament desigual del capitalisme, a la progressiva descomposició i parasitisme del règim capitalista. Els canvis agreujaren la lluita despietada dels grups monopolistes pels mercats mundials, per les esferes d'influència, elevaren al màxim l'opressió colonial i l'escanyament financer de tots els pobles. Arribà a conclusió definitiva el procés iniciat amb el pas del capitalisme de lliure competència al capitalisme monopolista, és a dir, del capitalisme nacionalista, al capitalisme imperialista, car el capital monopolista és l'essència de l'imperialisme: la mediatització de les nacions grans i petites, la pèrdua de la sobirania nacional.

Sota el sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer, les nacions, soles o mal acompanyades en la Societat de Nacions, continuaren essent el que foren formalment no substantivament. Conservaren el territori i el color predilecte en els mapes oficials, però, perderen la sobirania. En les accions de règim democràtic formal, els pobles seguiren discutint, votant Parlaments i els Parlaments elegint i enderrocant Governs, xerrant i fent lleis i més lleis, però els Poders legislatiu i executiu, i no diguem el judicial—la sagrada trilogia—, estaven per damunt i contra la voluntat popular, a les ordres dels agents interiors de la finança internacional: els pobles votaven, però el capital monopolista interior, lligat de mil maneres a un altre grup del capital monopolista internacional, manava. En les nacions sotmeses al terrorisme nazi-feixista-falangista, l'Estat fou i és un aparell monstruós en mans dels monopolistes, un instrument de repressió interior i de coacció internacional de domini absolut damunt les masses nacionals orfes de qualsevol forma de democràcia aparent, d'explotació terrorista d'altres nacions: l'espasa enfonsada en els mercats mundials en les esferes d'influència, abans d'esclatar una guerra oficial. En un i altre cas, la voluntat popular, font de sobirania, la voluntat nacional, adormida per l'enganyifa d'una democràcia formal o ofegada en sang per la repressió, no reeixí en la lluita contra els poders extranacionals, antinacionals.

Una esperança de recobrament de la sobirania nacional per les masses populars existí immediatament després de l'armistici. El règim capitalista, aleshores, estava en crisi. Havia perdut ja enormes àrees d'explotació colonial i d'inversionisme monopolista. Estava en perill de perdre més mercats europeus d'enorme volum. L'Estat, el seu instrument de dominació per la coacció i la repressió, en equilibri inestable, no se sentia prou fort damunt i contra el poble per exercir, sense defallences i, com és en ell costum, sense sentimentalismes, la seva funció. Els pobles, alliçonats per la cruel experiència de la guerra, exaltats pel triomf de la Revolució Socialista d'Octubre, intentaren prendre el poder polític, esdevenir els dirigents i constructors de la seva nació, per tal d'esgotar, en uns casos, la revolució democràtica burgesa, d'anar més enllà en altres, seguint les glorioses petjades de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Perderen els pobles aquelles grans batalles i el capitalisme, sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer, s'imposà a ells, els prengué fins i tot les més elementals expressions de sobirania, s'estabilitzà. Un conjunt complex de factors determinaren la derrota momentània dels pobles, però un dels més essencials, i cal recordar-ho pel que s'esdevindrà, fou aquest: la socialdemocràcia sabotejà i esmicolà la lluita de la classe obrera i dels pobles amb la seva política de «reformes», oportunista, de col·laboració de classes, de negació i renegament del marxisme, amb la política d'apaivagament i d'estafa que donà al capitalisme imperialista el temps i les avinenteses que li mancaven per reprendre'ls dels estralls de la guerra i del pànic que l'envaí en enfrontar-se amb la rebel·lia popular gairebé universal.

El capitalisme monopolista, fidel a la seva naturalesa, creà i alimentà el nazi-feixisme-falangisme, la força de xoc contra els pobles i contra el nou món socialista en construcció accelerada a l'URSS, junyí les nacions grans i petites, Governs i Parlaments, imposà els titelles polítics avui anomenats Quislings, forjà les cinquenes columnes, desfermà guerres i conflictes sagnants innombrables entre les dues guerres mundials, es rabejà amb els pobles que tingueren l'audàcia de voler anihilar el nazi-feixisme-falangisme com Espanya, com França, com Txecoslovàquia. I enduts per les pròpies insolubles contradiccions internes, enfonsà la humanitat en els horrors de la guerra actual.

El capitalisme monopolista, però, no és tot homogeni, mai no ho podrà ésser-ho. És un mosaic de poderosos nuclis rivals. En les pautes d'una batalla carnissera, arriben de vegades, a enteses parcials, provisionals, alguns grups, o un grups en oposició a altres, pel repartiment de certs mercats o de certes zones d'influència. Mai no ha aconseguit, ni ho aconseguirà, constituir un bloc monolític mundial. Car cada grup monopolista no aspira a l'entesa, sinó a l'anorreament del grup contrari, no vol coparticipar en el domini del món, de les seves riqueses, sinó aixafar competidors, esdevenir l'únic explotador, el super-trust mundial. Corsecat per les insolubles contradiccions internes, el capitalisme monopolista es divideix en imperialismes mortalment enemics, en imperialismes de ferotgia total que arrengleren els pobles en bàndols contraris, que emmetzinen l'opinió pública d'un poble contra un altre poble, que agreugen la misèria i la depauperització universals, que afeixuguen la vida dels homes amb armes i exèrcits d'agressió, que transformen l'Estat en distribuïdor de dividends i en agent policíac, que imposen a la humanitat la crisi econòmica permament, que provoquen els xocs armats de vegades amb característiques diferents a les projectades d'antuvi. La inevitable divisió, la guerra permament, entre els grups monopolistes no garanteixen la sobirania de les nacions, les quals es disputen aferrissadament. Al contrari, com més violenta és la lluita entre monopolistes, major esclavatge n'esdevé per a les nacions.

Si econòmicament els grups monopolistes no poden marxar en bloc, políticament són un tot. Una aspiració comuna ha aglutinat tots els grups monopolistes: anihilar la Unió Soviètica. En una premissa necessària, per a la consecució d'aquest «ideal», estigueren d'acord i actuaren en conjunt els grups monopolistes: ofegar en sang els moviments populars que sorgiren en qualsevol lloc i temps. Marxaren junts en la política de suport a Mussolini, abans i després de lliurar-li el poder polític. Marxaren junts en l'afany de salvar Mussolini, mortalment compromès per l'aventura imperialista d'Abissínia. Marxaren junts en ajut de Hitler: capitals monopolistes alemanys, francesos, anglesos i nord-americans nodriren les caixes nacional-socialistes; quan el dèficit deturava la marxa ascendent al hitlerisme: capitals monopolistes francesos, alemanys, anglesos i nord-americans finançaren el rearmament hitlerià, apuntalaren l'economia hitleriana esquerdada per les colossals despeses militars, policíaques, propagandístiques, d'espionatge del règim. Munic va ésser la lluna de mel del capitalisme monopolista: Els monopolistes nord-americans, anglesos i francesos regalaren Espanya, Àustria, el Front Popular francès i Txecoslovàquia a Hitler, creguts que Hitler els trauria les castanyes del foc per al futur repartiment de la Unió Soviètica. Ja desfermada la guerra, capitalistes monopolistes francesos, anglesos i nord-americans alimentaren els canals de contraban que necessitava Hitler per burlar el bloqueig, i es retrobaren amb els alemanys en l'ofensiva mundial contra la Unió Soviètica i en «defensa» de la «pobreta» Finlàndia de Manerheim. Vençuda França, els monopolistes francesos, els mateixos que volgueren i provocaren la derrota militar i política, lliuraren l'economia francesa als monopolistes alemanys. Cobrant preus «honorables», naturalment.

Aquesta «fraternitat» monopolista es trencà en mil bocins a l'hora del repartiment efectiu del món, de les riqueses mundials. El monopolisme alemany mancà els seus «sagrats» compromisos. No es llançà contra la Unió Soviètica, com es convingué, reforçat pel capital monopolista de la resta del món. El capital monopolista alemany aspirava a més: cobejava la conquesta mundial amb la bandera nazi i posant al davant Hitler, el «Déu de les batalles» i de la «Victòria», junyir els grups monopolistes francesos, anglesos, nord-americans, ésser el «super-trust» mundial, rei i senyor d'una terra organitzada i al servei de la «raça superior». I es llançà contra els nous «amics», contra els complotistes de Munic, sabent-los podrits per dintre, vençuts per endavant, «botí» guanyable a preu raonable i digerible sense gran risc. I els monopolistes que forjaren peça a peça la guerra mundial contra la Unió Soviètica, contra el règim socialista, es trobaren en guerra entre ells, guerra que, tanmateix, no volgueren portar endavant, a sang i foc, com es fan les guerres. La recordança malenconiosa de Munic podrí exèrcits i entafurà els armaments. Empès per les seves insolubles contradiccions, el capitalisme monopolista arrossegà els pobles a una guerra que aquests no volien, a una guerra diferent a la que ells volien, a una guerra que més tard, quan s'acomplí l'agressió a la Unió Soviètica, havia de transformar-se en guerra a mort contra el nazi-feixisme, en la guerra dels pobles contra l'eix i el capital monopolista, per una veritable democràcia mundial, forjada per nacions sobiranes!

La realitat «amarga» de la guerra ha refet la «fraternitat» d'armes dels grups monopolistes. Quan Hitler agredí la Unió Soviètica, després d'engolir l'Europa occidental, nòrdica i balcànica, els grups monopolistes alemanys tornaren a Munic: tot l'ajut a Hitler, el «croat» de la «civilització cristiana» contra la «barbàrie bolxevic»! Els crits de victòria, les calúmnies de consuetud contra la Unió Soviètica—les famoses «tres setmanes»!—feren tremolar la guerra. Quan la Unió Soviètica deturà, primer, les hosts hitlerianes, i les destrossà, després la reacció internacional, el capital monopolista internacional passà a l'ofensiva. En línies paral·leles el capital monopolista anglo-nord-americà i el capital monopolista alemany—el veritable poder darrer de Hitler i els seus nazis—, cercaren i cerquen el mateix objectiu: allargassar la guerra, provocar una crisi de cansament en els pobles anglès i nord-americà, trencar la coalició anglo-soviètico-nord-americana, el bloc de les Nacions Unides, impedir a tot cost la derrota militar de l'Eix, imposar al món decebut una pau negociada. Cada grup monopolista compleix «lleialment» aquesta mena de pacte «entre cavallers». Els monopolistes alemanys abonen amb tot el que tenen la política d'enduriment «patriòtic» que practica Goebbels, a la vegada que «accepten el sacrifici» de lliurar Hitler, a darrera hora i, de no haver-hi altra solució, amenacen amb la destrucció total d'Europa si la guerra continua més enllà dels límits acceptats, amb la resistència numantina del poble alemany que imposarà als aliats pèrdues humanes «colossals». Els monopolistes anglo-nord-americans, sabotejaren el segon front el 1942 i el 1943 i s'esforcen ara per deturar l'allau de la victòria aquest any, mentre inunden el món de comentaris sentimentals, de càlculs terrorífics sobre les pèrdues de vides humanes degudes al poder «màgic» de la màquina militar hitleriana i a la «inexpugnabilitat» de la fortalesa europea de comentaris i d'interpretacions verinoses contra la Unió Soviètica, contra «l'imperialisme roig», contra el perill «mortal» d'un bolxevisme triomfant arreu del continent europeu i, en defensa, naturalment, de la «civilització cristiana», de la «civilització occidental» del meravellós «ordre americà» de la «lliure iniciativa» i de la «lliure» empresa, de la «democràcia» amenaçada de mort pel «totalitarisme» de Stalin. I fent cor a la cridòria histèrica dels grups monopolistes «enemics amics», s'esgargamellen els titelles de torn el traïdor Franco, desenvolupant la tesi de la «guerra empatada», el filofeixista Pius XII, plorant amargament per les runes i la mort de la «innocent» Alemanya, llàgrimes que no caigueren dels seus ulls tartufians quan les runes i la mort s'anomenaven Abissínia, Espanya, Txecoslovàquia, Àustria, Albània, França, Polònia, Anglaterra, Unió Soviètica...

Com més ens acostem a la fi victoriosa de la guerra, més frenètiques i perilloses són les maniobres del capitalisme monopolista. A darrera hora faran esforços desesperats per aconseguir llurs propòsits: Una pau blanca, una «reconciliació» que li retornaria crescut el sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer del món sencer ara en perill mortal. Colonitzar les nacions europees arruïnades per la guerra i l'ocupació hitleriana, quina ganga! És clar que ho aconseguiran. La guerra serà guanyada militarment per les Nacions Unides. L'Alemanya hitleriana serà aixafada sense remei.

Però, amb la victòria militar de les Nacions Unides, el capital monopolista no es donarà per vençut. Vindrà la segona batalla: la pau. Perduda la guerra, el monopolisme voldrà guanyar la pau, com a l'extrem oposat, els pobles que hauran guanyat la guerra amb llur sang no la voldran perdre. La signatura del ja no tan llunyà armistici no serà la pau definitiva, sinó el començament d'una lluita aferrissada: la lluita dels pobles assedegats de sobirania contra el capital monopolista reviscolant-se en cada país, contra el capital monopolista internacional, contra la reacció internacional. No serà una lluita fàcil, car el poder del capital monopolista és enorme, per la seva riquesa i perquè compta amb l'ajut incondicional de les «capes posseïdores». Lenin comprovà el 1916 que «totes les capes posseïdores s'han posat al costat de l'imperialisme»: més al costat de l'imperialisme estaran encara després de la guerra. Com a forces nacionals ben poca cosa seran en cada nació europea, perquè la traïren a l'hora suprema. Com a grups components i «protegits» del capitalisme monopolista internacional, del sistema d'opressió colonial i d'escanyament financer, podran ésser una força interior, tenir l'esperança d'un respir, almenys, i fins i tot, l'ambició d'imposar-se de nou a les forces nacionals. I això faran, sense escrúpols ni vacil·lacions, car ja sabem que el capital monopolista no té pàtria, que la sobirania nacional i el capitalisme monopolista són incompatibles.

Cal, doncs, que entrem a l'entranya del monstre, del capitalisme monopolista: Conèixer el seu poder, les característiques d'aquest poder, la seva naturalesa incanviable.

Vegem, companys, el monstre com és!

La terra no pertany als homes: és propietat dels monopolistes. En el moment d'estendre's a Europa la guerra mundial—setembre de 1939—la terra estava repartida de la següent manera:

Possessions colonials—any 1932—:

Aquestes xifres colossals es refereixen exclusivament a les colònies. Pel mateix fet no expressen tota la veritat quant al repartiment físic de la terra. Cal comptar, per tenir una idea exacta, els països semicolonials i els dependents i els països que assoliren una certa independència política «controlada», però, pel capital monopolista.

En total, els països colonials, semicolonials, dependents i semidependents, sumen aquestes xifres espaordidores: 94.900.000 Km² i 1.292.500.000 habitants.

Fora del món colonial, dels països semicolonials i dependents dels semidependents de les metròpolis del capital monopolista i dels països mediatitzats, tenim la gloriosa Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques amb 21.200.000 quilòmetres quadrats i 163.200.000 habitants (xifres del 1932) i les Repúbliques Populars de Mongòlia i de Tanna Tuva, amb 1.400.000 quilòmetres quadrats i 1.600.000 habitants.

Les xifres globals de les metròpolis no reflecteixen la veritable fesomia del repartiment físic de la terra, car dos països, França i la Gran Bretanya, amb 556.000 quilòmetres quadrats i 42.000.000 habitants, 250.000 quilòmetres quadrats i 46.200.000 habitants, posseeixen únicament en colònies, 11.900.000 quilòmetres quadrats i 65.100.000 habitants, 34.900.000 quilòmetres quadrats i 466.500.000 habitants respectivament.

Ens aproximaren a la realitat exacta si tenim present que els dos grans imperis controlen altres «imperis». Així l'imperi holandès, un dels més rics del món, i l'imperi portuguès, estan sota la influència—en llenguatge monopolista «influència» és «domini»—de l'imperi britànic, com l'imperi belga estava «influït» per l'imperi francès.

Comparem els totals d'aquestes xifres amb els totals de la terra—sense comptar l'URSS—són 111.300.000 quilòmetres quadrats i 1.861.300.000 habitants—i tindrem la imatge exacta del poder monopolista, quant al repartiment físic de la terra.

El coneixement exacte del repartiment físic de la terra no és suficient. No ens revela el secret del poder monopolista. Itàlia per exemple, posseïa extenses colònies i a la vegada era un país dependent, en gran mesura, del capital monopolista internacional. La característica essencial del capitalisme monopolista no és l'exportació de mercaderies, sinó de capital, esdevenir un rendista gasiu (d'ací la llei leninista de la descomposició i parasitisme progressiu del capital). Per tant, cal establir, amb la major exactitud possible, el repartiment econòmic del món, el qual no correspon pas al repartiment físic.

Inversions de les principals potències capitalistes (1930):

En el repartiment físic de la terra, Estats Units de Nord-amèrica posseeix una xifra insignificant. En el repartiment econòmic, ja en el 1930, gairebé s'igualà en poder inversionista a la Gran Bretanya. Complint-se una vegada més la llei leninista del desenvolupament desigual del capitalisme, de l'anterior guerra mundial sorgí Nord-amèrica com a potència monopolista de primer ordre. Aquest fet, d'una transcendència enorme com després veurem, no solament es comprova per les xifres globals del repartiment econòmic. Surt amb una violència extremada de la competència mortal que els monopolistes britànics i nord-americans es fan en gairebé tots els mercats mundials, i especialment, en els països colonials i dependents. Les xifres següents en són la prova:

Inversions anglo-nord-americanes (1924-1931 i en milions de dòlars)

Ultra les inversions directes, hem d'estimar el volum de les emissions de capitals a invertir en el món sencer i és aleshores que ens podrem fer una idea, la més aproximada possible, del repartiment econòmic del món. Heus ací unes xifres ben clares:

Emissions de Capital (En bilions de francs de paritat anterior a la primera guerra mundial)

Quatre països varen emetre del 75 al 80 % del total de les emissions del món sencer. Comprovem de nou, i amb més força encara, que EEUU, país de participació insignificant en el repartiment físic de la terra, de participació que va igualant-se a la de Gran Bretanya en el repartiment econòmic directe (exportació de capitals) de la terra, no solament ha passat la Gran Bretanya, sinó que ells sols han emès més capital que les altres potències juntes. El desplegament de Gran Bretanya és fefaent. El banquer més gran del món capitalista és Nord-amèrica.

La terra està repartida físicament i econòmica, «dues o tres potències 'lladregotes' de poder mundial, armades fins a les dents», com diu Lenin, es reparteixen el «botí». Però, aquest botí és de Gran Bretanya, dels EEUU? A qui pertany? Qui és propietari del «botí»?

Les riqueses de la terra, la terra mateixa, pertanyen als trustos, als càrtels, als sindicats, tipus nord-americà, alemany i britànic de característiques formals diferents, però substantivament iguals, del capital monopolista. Els trustos, els càrtels, els sindicats nacionals i internacionals, augmentaren enormement després i com a conseqüència obligada de la primera guerra mundial. Les organitzacions monopolistes nacionals absorbien la riquesa substantiva de la nació. Els monopolis internacionals, feren de tota la terra el camp de batalla econòmica, primer, bèl·lica, tot seguit.

En tres grans països capitalistes, les xifres comparatives de les petites i grans empreses són d'una eloqüència definitiva, referides a la vida econòmica nacional.

L'any 1925, les petites empreses (d'1 a 5 persones), sumaven a Alemanya 1.614.069 i les grans (més de 5.000 persones) 67. Del total de la força motriu alemanya (en HP) 1.368 milions foren consumits per la indústria petita i 2.738 milions per la gran. L'any 1937, la mitjana de la força motriu per gran empresa augmentà el 26 %. En el mateix període desaparegueren engolides pels monopolistes, 58.600 petites empreses.

Als EEUU, del 1909 al 1929, les grans empreses saltaren de 540 a 996 i el valor de llur producció passà de 43,8 % a 69,3 %, en relació a la producció total. Amb la crisi del 1929, les petites empreses disminuïren un 38,4 % i en 8,8 % les grans. Però, alhora el nombre d'empleats de les grans empreses augmentà un 11,4 %.

A França (sense comptar Alsàcia-Lorena), del 1906 al 1926, les empreses gegants (més de 1.000 obrers) ascendien de 207 a 362. El personal de les grans (de 50 a 1.000 obrers) i de les empreses gegants (1.000 i més obrers), en relació al total francès, passà de 38,7 % a 58,2 %.

Entrem, però, un xic a l'interior d'aquestes xifres, companys. ¿Què són aquests trustos, càrtels, o sindicats, aquestes empreses gegants?

La corporació de l'acer dels EEUU pot produir 27.000.000 de tones: una vegada i mitja més que la producció de Gran Bretanya, Alemanya, França i Itàlia juntes. I la Bethlehem, també de l'acer, 10.000.000 de tones. Del 1912 al 1930, la corporació de l'acer guanyà més de 4.000 milions de dòlars. I la Bethlehem va fer el 1929 un benefici igual al dels 10 anys anteriors de la guerra. La Radio Corporation of America, del 1922 al 1928, augmentà 7 vegades els beneficis. La General Motors guanyà abans de la guerra 10.800.000 dòlars i 272.000.000 l'any 1928. Els beneficis de l'American Telephone and Telegraph i la subsidiària Bell Telephone Co. sumaven el 1932 4.200.000 dòlars. Un sol sindicat alemany, el Carboner del Rin i Westfàlia, controlà el 99,6 % de la producció carbonera del Ruhr i el 74,5 % d'Alemanya. El 1930 el valor de mercat de les accions Standard Oil era més de 5.000 milions de dòlars, 20 vegades el del 1910.

Són algunes xifres reveladores del poder immens del capital monopolista. Tanmateix, les xifres de producció i de guanys no ens revelen la naturalesa del poder monopolista. Aquesta naturalesa, la trobem en el domini gairebé absolut que exerceix sobre les primeres matèries i els productes manufacturats. Heus ací l'exemple d'Alemanya:

Primeres matèries i productes manufacturats controlats pels càrtels alemanys l'any 1934

Aquesta no és una característica alemanya: és universal. És la característica del capital monopolista. Res no pot aturar-lo, més que el canvi de civilització per la qual la humanitat lluita. Això explica que els acords cartellístics alemanys fossin 1.550 el 1930 contra 600 l'any 1911. L'altíssim grau de concentració capitalista, comprovat per les xifres alemanyes i nord-americanes ja esmentades, es ratifica per les xifres corresponents a França, Gran Bretanya i Japó. La naturalesa dels càrtels anglesos i francesos és la mateixa: domini de les primeres matèries i de la producció manufacturada. Quant al Japó, és suficient dir que el capital de quatre grans empreses és superior al 50 % de tot el capital de l'imperi. Vegeu les dades franceses i angleses:

Càrtels industrials francesos i anglesos (1934)

Si els trustos, càrtels o sindicats monopolistes controlen i mediatitzen la sobirania nacional en cada país capitalista, les combinacions monopolistes internacionals agreugen immensament el control i la mediatització i ens dóna la mesura exacta del repartiment econòmic del món. La primera guerra mundial incrementà els monopolis internacionals. Una xifra global n'és la prova fefaent: l'any 1931 es signaren 320 acords cartelístics internacionals, tres vegades més que els de 1910. Què és Europa en mans dels monopolistes? Cal establir-ho de la manera més exacta, car nosaltres som d'Europa.

Producció controlada pels càrtels internacionals, en producció mundial

Malgrat que els acords cartelístics són una expressió qualificada del capital monopolista, els trustos són l'instrument decisiu per al repartiment econòmic del món. Tres trustos petroliers es reparteixen el consum mundial. Tres trustos químics proveeixen el mercat mundial. Aquests trustos de vegades lluiten feroçment entre ells cercant la mútua ruïna i eliminació, i altres signant acords i atribuint-se cadascun una zona mundial, establint preus monopolistes, percentatges de producció. Cadascun d'aquests acords té conseqüències funestes per a milions de treballadors i de consumidors, ciutadans de totes les nacions del món, formalment independents i sobiranes. Això no fa perdre la son als monopolistes i llurs agents de cada país «sobirà», car ja està provat que ni els monopolistes ni llurs agents tenen pàtria.

Un sol trust elèctric controla, de fet, la producció i el consum del món capitalista, de les múltiples i poderoses indústries subsidiàries i complementàries: la General Elèctric Co. Aquest supertrust augmentà el 1929 6 vegades el gir. Mitjançant la compra del 30 % de les accions de l'AEG sotmeté el segon trust mundial d'electrotècnia. Les empreses electrotècniques del món capitalista estan lligades a la General Elèctric Co. pel sistema de participació i acords comercials. Les més grans empreses elèctriques de la Gbran Bretanya i de França estan mediatitzades per la General Elèctric Co.

El trust britànic de la margarina domina el mercat mundial: l'Unilever, el qual comprèn 400 companyies en 51 nacions «sobiranes» i de les quals 38 solament compten amb un capital combinat de 200.000.000 lliures esterlines.

Qui pot oposar-se contra aquests gegants del capital monopolista? Només el poble dirigit per la classe obrera, prenent en les seves mans el govern efectiu de la nació podrà vèncer-los i establir la sobirania nacional. En règim capitalista el capital monopolista mana per damunt de les fronteres i dels continents. Car, com ens diu Lenin, «el monopoli, una vegada constituït i comença a manejar milers de milions, penetra inevitablement en tots els aspectes de la vida social, fent abstracció del règim polític i d'altres 'particularitats'».

No és suficient, però, companys, conèixer la composició i el poder dels càrtels, dels trustos, dels supermonopolis. Cal penetrar més en llur naturalesa íntima. Lenin ens ha dit: «En la mesura que els bancs van desenvolupant-se i que accentuen llur concentració en una quantitat reduïda d'establiments, de modestos intermediaris que abans eren, es converteixen en monopolistes omnipotents que disposen de gairebé tot el capital monetari de tots els capitalistes i petits patrons, el mateix que de la major part de les fonts de producció i de les fonts de primeres matèries d'un o de diversos països». Aquesta transformació dels nombrosos i modestos intermediaris en un grapat de monopolistes, constitueix un dels processos fonamentals de la transformació del capitalisme en imperialisme capitalista.

És a dir, que paral·lelament a la concentració i a la monopolització de la producció industrial s'ha desenvolupat el procés de concentració i de monopolització financera, bancària. En el curs del procés múltiple s'anà produint el que Lenin en diu «unió personal» del capital industrial i del capital financer. La unió d'aquests dos tipus de capital ha produït el capital monopolista, el qual no suposa una igualtat o quelcom que s'acosti a la paritat del capital industrial i del capital financer, sinó el domini absolut d'aquest sobre aquell. L'oligarquia financera dirigeix el capital monopolista i absorbeix els seus guanys. Més que mai la llei del capitalisme monopolista va rodolant pel pendent del parasitisme. Exèrcits, flotes aèries i marítimes que són els cobradors dels interessos gasius que tots els pobles i tots els homes del món capitalista han de pagar a la finança internacional.

Vegem alguns exemples de concentració bancària:

A Alemanya, del 1912 al 1913, 9 grans bancs berlinesos controlaven el 49 % dels capitals bancaris. El 1931, 4 grans bancs berlinesos controlaven el 63 %.

Als EEUU, la part que correspon als bancs amb un capital superior a 5.000.000 de dòlars augmentà del 32 al 48 % en el període 1923-1934.

Al Japó, la part dels cinc grans bancs de Gran Bretanya fou: 1900, tenien el 25 %; 1913, el 40 %; el 1924, el 72 %.

Del 1929 al 1933, el nombre de bancs als EEUU, caigué de 25.000 a 15.000. Els del Japó, entre 1914 i 1935, disminuïren de 2.155 a 563.

L'augment dels dipòsits bancaris en els 3 bancs més grans de la Gran Bretanya, Alemanya i EEUU, s'ha produït també en progressió accelerada. Les xifres són clares:

Dipòsits bancaris en els tres bancs majors

El domini del capital financer, mitjançant la «unió personal» és tan evident com la progressiva concentració bancària.

El 1903, a Alemanya, els 6 grans bancs berlinesos controlaven 751 companyies. El 1932, els 4 grans, en controlaven 1.500. I tinguem en compte, companys, que les companyies del 1931 eren enormement més poderoses que les del 1903, tant, que en les estadístiques actuals les empreses «gegants» d'abans de la primera guerra mundial són qualificades empreses menudes.

L'Associació nord-americana de banquers informà el 1929 que 24 banquers eren directors de 438 empreses, que un sol banquer era director de 47 companyies. Noranta banquers eren membres dels Consells d'Administració o de vigilància de 50 empreses de serveis públics, com a mínim cadascun, i 15 d'ells eren directors de 2.117 empreses de serveis públics. La Casa Morgan té completament a les seves mans 72 corporacions que posseeixen un actiu de 20.000 milions de dòlars.

Actualment, aquest poder gegantí de la banca s'empra per enfortir els monopolis, no pas per combatre'ls. Els 4 grans bancs berlinesos varen fer l'any 1931, 179.298 préstecs menors de 20.000 marcs i entre 20.000 i 100.000 per valor de 1.409.800.000 marcs. En el mateix any varen fer 6.516 préstecs de 100.000 a 500.000 per valor de 1.408.900.000 marcs: 1.496 préstecs de 500.000 a 2 milions per valor de 1.445.100.000 marcs: 300 préstecs superiros a 2 milions, per valor de 2.137 mil milions de marcs. La mitjana menor i major fou de 3.161 i de 5.479 marcs. És a dir, que mentre 185.814 empreses petites, mitjanes i grans obtingueren préstecs per valor de 2.808.700.000 marcs, 1.886 empreses gegants, evidentment monopolistes, obtingueren 3.582.100.000. La política monopolista de l'oligarquia financera i el progressiu parasitisme i descomposició del capitalisme són excessivament dramàtics, car un gros percentatge del capital monopolitzat dels banquests és propietat de l'Estat, dels mitjans i petits productors, de l'estalvi popular. El capitalisme monopolista ens escanya amb la corda greixada per nosaltres mateixos!

Tenint a les seves mans un poder tan incontrastable en el món capitalista, el capital monopolista no descura res que sigui essencial. S'ha apoderat, a la seva manera monopolista, del progrés tècnic de la humanitat i el retarda o accelera a la mesura de les seves conveniències. No és cap secret per a ningú que els pressupostos estatals no atenen com caldria, ni moltíssim menys, les despeses de laboratori, d'investigació científica, no controlen ni esperonen el progrés tècnic. Aquest servei fonamental i bàsic social, és confiat als més poderosos trustos, al capital monopolista. Conclusió: els principals laboratoris i instituts d'investigació científica estan controlats pels monopolis. Certament, els monopolis esmercen desenes i desenes de milions de dòlars en laboratoris i en instituts d'investigació científica. Ja veurem, però, després, amb quins propòsits i resultats.

De la mateixa manera que el capital monopolista controla el progrés tècnic de la societat humana, també controla el progrés industrial i de tot ordre, de les nacions pobres. Quan aquestes necessiten quelcom han d'acceptar la llei dels monopolistes, la qual tendeix sempre a cobrar alts interessos bancaris, alts guanys industrials, a sabotejar el procés d'industrialització no dirigit, no dominat per ells. D'ací les característiques gasives dels emprèstits, de l'exportació de capitals. Si el país és colonial, no té sortida: al 1933 es revelà en el Parlament britànic que el 95 % dels emprèstits fets a l'Índia s'havien gastat a Anglaterra en la compra de mercaderies angleses. Si el país no és colonial el tracte canvia en el volum, no en l'essència. Del 1925 al 1929, els EEUU, invertiren a l'Argentina, Xile i Brasil en empreses elèctriques, 1.027 milions de marcs, però, argentins, xilens i brasilers degueren comprar als EEUU equip i material elèctric per valor de 242.900.00 marcs, o sigui el 24 % del préstec. Del 1928 al 1931, França féu 4 emprèstits a Romania, Iugoslàvia, Polònia i Txecoslovàquia per valor de 4.500.000.000 francs: però aquests països es veien obligats a comprar a França avions i material de guerra per valor de 1.276.000.000 francs. Hem oblidat nosaltres el famós dipòsit bancari de París, que el Govern de la República espanyola fou obligat a lliurar com a garantia per la compra de material de guerra a canvi d'un mal tractat de comerç? La República no va poder comprar les armes per la negativa d'uns Governs francesos que havien de lliurar, sense combat, França a Hitler, i el dipòsit de la República al traïdor Franco.

I així mateix controlen el nivell de vida de les masses populars de tots els països capitalistes. Una llei del capital monopolista és: produir poc i cobrar preus alts. I una altra, complementària, és aquesta: quan l'eliminació d'un grup no és possible, entendre's amb ell per al repartiment del mercat, però, amb producció baixa, aconseguir els màxims guanys. Per consegüent, el capital monopolista controla el nivell de vida, no amb el delit de millorar-lo, sinó d'abaixar-lo. Els monopolistes del coure, als Estats Units, s'entengueren l'any 1927, quan la lliura valia 13,17 centaus americans; el març del 1929, la lliura valia ja 24 centaus. Els monopolistes alemanys creen el càrtel de la indústria de la corda metàl·lica i els preus salten del 20 al 40 %. Es constitueix el càrtel europeu de l'acer i els preus pugen de 96 marcs la tona (agost del 1926) a 118,5 (setembre del 1926). S'organitza el combinat del cautxú i els preus salten de 14 centaus la lliura (agost del 1922) a 1,03 dòlars (gener del 1923). Governs, Parlaments, Poders legislatius, executiu, judicial, partits polítics burgesos i socialdemòcrates, sindicats reformistes. Esglésies de totes les sectes, els exèrcits, mentrestant representaven la tragicomèdia democràtica, imposaven l'ordre monopolista, arboraven la bandera de la independència, de la sobirania nacional.

Tot ho té a les seves mans, el capital monopolista. No pot estranyar-nos doncs, que absorbeixi també els diners, els estalvis, del món capitalista, que convertit en usurer xucli la sang de tots els pobles.

Els interessos de la Gran Bretanya procedents de les inversions de capital a l'estranger, han ascendit vertiginosament. Ingressos del 1918: 80.000.000 lliures esterlines. Del 1919: 250.000.000, sense comprendre els interessos en concepte d'emissions dels banquers, els interessos sobre inversions a curt termini. Del 1929: 375.00.000 inclòs aquests darrers conceptes, 7 vegades més que el que ingressà com a producte del comerç exterior. Del 1924 al 1929, la renda nacional total augmentà un 11 %, i la renda per inversions a l'estranger en un 55 %. Davant les xifres, ¿qui podrà negar la degeneració parasitària de l'economia capitalista britànica, la transformació de la Gran Bretanya en Estat rendista usurer?

Abans de la primera guerra mundial als EEUU, els pagaments a l'exterior eren supreriors als ingressos de l'exterior. Després de la primera guerra mundial, els EEUU marxaren pel camí parasitari de la Gran Bretanya. El 1913, els rendistes nord-americans perceberen de l'exterior 1.800.000.000 dòlars. El 1931, la xifra pujà a 8.200.000.000 dòlars. Per copsar el volum gegantí d'aquesta xifra, cal dir que és un 40 % més alta que els ingressos monetaris bruts de 30 a 31 milions de la població agrària, 3 vegades major que els ingressos per la collita de productes agrícoles (2.700.000.000). En dos anys els rendistes nord-americans cobraren més de 16.000.000.000 dòlars! L'any 1932, el de la baixa més seriosa provocada per la crisi del 1929, els beneficis dels rendistes foren 80 % més alts que la mitjana dels anys 1923-1935, mentre que en el mateix període els ingressos de la classe obrera nord-americana foren 54 % inferiors. Del 1922 al 1929, l'augment de la renda exterior fou en 134 %, mentre que la renda nacional augmentà només un 41 %. Als Estats Units el procés parasitari va acompanyat, com és lògic, d'un creixent empobriment del proletariat.

Si el capital monopolista xucla la sang del món capitalista exterior a ell, no per això perdona els seus nacionals. Aquests pateixen la mateixa feixuga sort que els colonials, dependents, que els ciutadans d'aquells països d'independència formal i la sobirana dels quals és exercida només quan els Quislings mobilitzen les forces armades contra els «rojos» de l'interior o de l'exterior o quan liquiden una democràcia que posa en perill el jou monopolista. ¿Què succeeix als Estats Units, la nació poderosa, de faraònic nivell de vida per a uns quants, de nivell passable per a un sector «aristocràtic» de treballadors, de nivell inferior per a milions d'obrers i pagesos, de nivell subhumà per a tants milions de negres?

Als Estats Units, el deute nacional pujà de 16.900.000.000 dòlars el 1929, a 34.500.000.000 el 1937. L'any 1932 pagà mil milions als rendistes, alhora que tancaven moltes escoles per manca de fons. En conjunt, el cost del deute nacional abans del 1941 era igual al cost de la primera guerra mundial.

I del conjunt dels països capitalistes? Vegem com ha anat en augment el tant per cent del pressupost destinat a pagar interessos, en tres dels principals països capitalistes:

Augment Parasitari del Pressupost

Abans d'esclatar la crisi econòmica del 1929, el poble britànic havia pagat als seus rendistes 368.000.000 de lliures esterlines.

La situació «real» dels pobles, «dominadors» o dominats per monopolis interiors controlats per monopolistes internacionals, és ben simptomàtica. Del 60 al 80 % dels pressupostos dels països capitalistes s'han esmerçat en pagament d'interessos als rendistes, d'exèrcits i armaments. De la resta, la major part és consumida per una burocràcia més o menys inútil i per l'aparell policíac, repressiu. Les engrunes van a les partides «socials» útils.

És cert que algú podria objectar que malgrat el poder immens del capital monopolista, de la degeneració parasitària de l'Estat capitalista, resta en pau la sobirania nacional, perquè els seus òrgans representatius, Governs i Parlaments la defensen. La «defensaren» sí, en el període del capitalisme de la lliure competència. No, ara. De la «unió personal» del capital industrial i del capital bancari, n'ha sortit el capital monopolista, essencialment financer, i conseqüentment, l'oligarquia financera. De la «unió personal» dels monopolistes i dels Governs i Parlaments n'ha sortit la nació mediatitzada, l'anorreament de la sobirania nacional. Vegeu el cas francès, ben característic i patètic. Els Tardieu, els Loucheur, els Pietri, els Caillaux, els Bonnot, els Laval, gran part dels diputats i senadors francesos, no foren més que agents del capital monopolista interior i exterior, en els Governs i en els Parlaments. Darrere de cada Govern «oficial» hi ha el Govern efectiu monopolista, com darrere el «super-govern oficial» (Societat de Nacions) hi hagué el veritable super-govern monopolista.

Els Governs «oficials», dictatorials, vaticanistes, nazi-feixistes o «democràtics» surten a escena a recitar lliçons dictades i si algú es resisteix patriòticament a ésser comparsa, és «dimitit» amb rapidesa fenomenal. ¿Qui no pot comprendre que la crisi de la República Espanyola l'any 1933, va tenir aquest origen, que la traïció dels generals traïdors el 19 de juliol del 1936 va tenir aquest origen, que la recent cínica declaració de Churchill abonant el traïdor Franco té aquest origen? Qui no pot acceptar que les fulminants caigudes d'Herriot, que el fracàs del càrtel d'Esquerres i del Front Popular, triomfants per majories aclaparadores a França, que la «no intervenció», que la repressió contra la classe obrera i els comunistes, que el sabotatge a la guerra contra Hitler i l'exaltació de la guerra contra la Unió Soviètica el 1939-40, el lliurament de França a Hitler i de la República a Petain, tingueren el mateix origen? El 14 de juny del 1934, l'òrgan de la indústria pesada alemanya, afirmà que «darrere del Govern oficial de França existeix un Govern no oficial compost pels dirigents del capitalisme financer». I tot seguit donava la llista del Govern no oficial però sí efectiu.

I continua l'òrgan de la indústria pesada alemanya:

«Cinc mil homes són al cap de les més importants societats anònimes. Cent homes dominen aquesta oligarquia.

»Vint magnats, dirigents d'organismes industrials, comercials i agraris, controlen el Banc de França i, per tant, el crèdit de la República francesa.

»I, al davant d'aquesta oligarquia es troben dos homes: Horace Finaly, director gerent del Banc de París i Països Baixos i François de Wendel. Aquests dos homes són l'encarnació del gran capital en la indústria i en la finança».

Davant tan monstruosa concentració de riquesa, què són i què poden ésser, sinó, ninots del gran guinyol contemporani, els òrgans tradicionals, parlamentari, dictatorial vaticanista, nazi-feixista, creats a l'ombra i per servir el règim capitalista en la seva fase suprema i darrera, imperialista, monopolista, contra la sobirania nacional? Qui té el poder econòmic, té el poder polític. El poder econòmic està en mans de l'oligarquia financera. D'ells és el poder polític. Potser l'exemple francès és excepcional? No, companys!

Què passa a Alemanya? L'economista filofeixista F. Fried ha demostrat que: 19 persones o famílies, posseeixen 810 milions de marcs de les indústries bàsiques de transformació (carbó, potassa, ferro, acer); onze persones o famílies posseeixen 230 milions de la indústria manufacturera: en conjunt, 42 persones o famílies posseeixen 1.230 milions de marcs. Ultra això, que ja és molt, 110 persones o famílies, en l'esfera del capital financer, posseeixen 3.400 milions de marcs.

Què passa als Estats Units? James W. Gerard, ex-ambaixador de Nord-amèrica a Alemanya, ha demostrat que 44 individus controlen la riquesa nacional dels Estats Units. Entre els 44 trobem, és clar, la Casa Morgan, que controla, ella sola, un capital superior a 74 mil milions de dòlars.

Què passa a la Gran Bretanya? El club Cliveden dictà la política muniquesa abans de la guerra. El club Cliveden preparà la recepció mancada a Hees. El club Cliveden no ha estat dissolt ni els seus membres enjudiciats malgrat la voluntat de les masses populars britàniques. Els trustos de petroli, de la margarina, de productes químics, el tèxtil de Lancashire, dels armaments i del conjunt de la indústria pesada, la Banca d'Anglaterra, símbol de la famosa i sinistra City, manen.

¿On és la sobirania, quan els òrgans elegits del poble, representants de la sobirania nacional, realitzen, no una política nacional, de respecte a la voluntat popular, sinó una política dictada per l'oligarquia financera, per un nucli d'oligarquies que té a les seves mans la riquesa nacional i imperial?

Què succeí a Txecoslovàquia? El president Bones no volgué lliurar Txecoslovàquia a Hitler. Infromat que la Unió Soviètica compliria el Pacte d'aliança encara que França es refusés, mobilitzà l'exèrcit i es disposà a la guerra per la llibertat, per la independència, per la sobirania nacional. Però, els representants francès i anglès li digueren: «si els txecs accepten l'oferiment dels russos, la guerra pot esdevenir croada antibolxevic, de la qual difícilment França i la Gran Bretanya podrien estar al marge». L'amenaçaren de marxar amb Hitler contra Txecoslovàquia i la Unió Soviètica. Era la línia de l'oligarquia financera, del capital monopolista. El Sr. Proiss, cap del capital financer txec començà per tallar crèdits al Govern i després digué a Bones: «Si crideu Stalin, jo crido Hitler». Sabia molt bé el Sr. Proiss que Stalin volia defensar la independència txecoslovaca i que Hitler volia trossejar-la i engolir-se-la a trossos. ¿Què se li'n donava de la independència de la pàtria a l'oligarquia financera txeca? A Munic, Mr. Chamberlain signà la «pau de cent anys» amb Hitler. El preu fou Txecoslovàquia i la guerra esclatà menys d'un any després dels «cent anys» promesos.

Els txecs perderen la pàtria, però l'oligarquia financera txeca, el capital monopolista txec, salvà els interessos lligant-los amb el capital monopolista alemany, amb la il·lusió d'una assegurança a perpetuïtat mitjançant la prevista destrucció «llampec» del món socialista, de la Unió Soviètica.

Se'ns dirà: el capital monopolista no ho és tot, car existeixen encara milions i milions de mitjanes i petites empreses industrials i comercials, damunt les quals els pobles poden recolzar-se per fer-los front. Objecció pueril! Cada crisi econòmica provocada a conseqüència de les contradiccions monopolistes, llança a l'abisme centenars de milers de mitjanes i petites empreses. Les que resten estan sotmeses al jou implacable del capital monopolista, propietari exclusiu de les primeres matèries, dels crèdits bancaris, de la producció i dels preus reguladors dels mercats i del consum de la humanitat. La lluita de David contra Goliat no és més que un conte bíblic. En el món capitalista d'avui no serà el David que posseeix una botiga al Clot o una fàbrica a Sabadell el que matarà Goliat el monopolista, sinó un altre Goliat: les masses populars dirigides per la classe obrera. En el món del capitalisme monopolista, ens diu Lenin. «Les desenes de milers de grans empreses ho són tot: els milions de petites empreses no són res».

Se'ns dirà: són immensos els guanys del capital monopolista però també d'aquests guanys participen milions i milions de petites i mitjanes indústries, de petits i mitjans comerciants, de pagesos i d'obrers, que compren accions de l'Estat, de les grans empreses, dels monopolis nacionals i internacionals. Ens trobem, per tant, no davant d'un fenomen d'absorció de la riquesa mundial per una oligarquia financera, sinó d'una explotació en comú per tota la raça blanca del treball i de la misèria dels negres, dels grecs, dels hindús, dels indis, dels mestissos i dels polinesis, del món colonial. El capital monopolista reparteix la riquesa, ja que totes les classes socials són, no antagòniques, sinó sòcies d'una riquesa universal. Objecció totalment sofística, mancada de realitat! És cert que el capital monopolista absorbeix l'estalvi nacional. Això augmenta el seu poder i la seva riquesa mitjançant l'expoliació periòdica de l'estalvi, dels «socis» pobres, com després veurem. És cert que l'Estat ven títols del deute a milers de ciutadans. També és cert, però, que el valor dels títols és determinat, en emetre'ls, pel capital monopolista—del 1920 al 1931—, els bancs nord-americans varen emetre emprèstits estrangers per valor de 5.686 milions de dòlars, el 57,7 % del total, guanyant-hi una mitjana del 12 % o sigui 678.000.000 dòlars no per a l'Estat, que la cotització dels valors no és fixada per l'Estat, sinó per als especuladors bursàtils, la nova fauna del capital monopolista, expressió última i suprema de la seva galopant descomposició. Aquests «genis» de Borsa, el mateix provoquen la bancarrota dels monopolis rivals del «paper» objecte de la «maniobra» que d'un Estat. Els «cops» de Borsa arruïnen milers de petits accionistes o tenedors de títols estatals, enriqueixen fabulosament un grapat de vampir de la finança. Com en el cas de les petites empreses els especuladors ho són tot, els petits accionistes no són res.

La terra està repartida entre els monopolistes. Els milers de monopolistes són la cort d'uns centenars d'homes que controlen la terra i les seves riqueses, que disposen de la sort dels milions d'homes que mal viuen en el món capitalista, que són el poder efectiu darrere el poder oficial, que han anorreat la sobirania de les nacions grans i petites. Ja l'any 1913, l'economista burgès alemany, partidari de l'imperialisme alemany, Scholze-Grevernitz, va arribar a la següent conclusió: «Si, com és clar, la direcció dels bancs alemanys es troba en les mans de mitja dotzena d'individus, llur activitat és ja actualment més important per al benestar popular que l'activitat de la majoria dels ministres». El poble nord-americà llegeix la premsa dels monopolistes, discuteix els problemes polítics que coneix a través de la premsa monopolista, els afers internacionals que cuinen les agències cablegràfiques monopolistes, vota i elegeix els «seus» representants, «exerceix» la sobirania i la delega. Però, segons ens diu James W. Gerald, l'ex-ambaixador dels EEUU a Alemanya, ja citat, no gens suspecte de comunistoidisme, ni home avançat, els 44 individus que controlen la riquesa nacional nord-americana, com que estan «massa ocupats per ocupar llocs polítics, ells decideixen qui ha d'ocupar-los».

Heus ací, companys, contestada la pregunta que hem fet més amunt. Ja sabeu qui és el propietari del «botí».

El dilema no pot ésser més clar, companys. O la nació es lliurarà del capitalisme monopolista, del jou de l'opressió colonial i d'escanyament financer o perdrà les restes de sobirania i independència. El duel entre la sobirania nacional i el capital monopolista començà quan el capitalisme abandonà la lliure competència. El duel serà guanyat per la sobirania nacional, perquè aquesta és la força que es desenvolupa i viu i el capital monopolista és la força que pel camí de la caducitat va a la mort. Però en aquesta lluita que serà l'eix l'endemà de la victòria militar damunt el nazi-feixisme, la classe obrera, columna vertebral de la nació, portarà la bandera. S'han de produir grans canvis en el moviment obrer i en l'estructura del cos nacional. Del moviment obrer seran esbandits els líders corromputs pel poder dels monopolistes, aquells líders que, diu Lenin:

«En la guerra civil entre el proletariat i la burgesia es posen, inevitablement, al costat de la burgesia, al costat dels «versallescs» contra els comuners».

Del moviment obrer serà esbandida la psicologia «aristocràtica» que ha portat sectors importants de la classe obrera dels països imperialistes a «coparticipar», per bé que amb les engrunes, en el «botí» dels monopolistes. La classe obrera, depurada d'escolans monopolistes i de derivacions imperialistes, prendrà a les seves mans la direcció de la vida nacional, recuperarà la sobirania nacional lliurada per la burgesia al capital monopolista. En l'estructura del cos nacional també es produiran grans moviments interiors, massius desplaçaments de forces que determinaran una dinàmica i decisiva polarització d'opinions. Al costat de la classe obrera i acceptant-ne la direcció, per la defensa de la independència i la sobirania nacionals, per la construcció d'una veritable democràcia, es mobilitzarà la pagesia. La fraternal aliança obrera i pagesa serà l'imant gegantí per a amples sectors de mitjana i petita burgesia, de la menestralia, per als sectors socials irremeiablement condemnats a la servitud i a la depauperació sota el domini despietat del capitalisme monopolista. I una aliança veritablement nacional, dirigida per la classe obrera, naixerà. Aliança que assegurarà la reconstrucció democràtica la nació—en les condicions que més tard veurem—perquè el seu principi motor serà aquest: la sobirania nacional i el capital monopolista són incompatibles.

Cal, però, companys, que entrem més a fons en l'anàlisi del problema. Cal que tinguem la més clara perspectiva del demà no gens llunyà ja, ara que la fera nazi-feixista és colpejada mortalment des de l'Est, l'Oest i el Sud.

Les condicions del món després de la guerra

Per tenir aproximadament una exacta previsió del món, tot seguit de la segona guerra mundial, després de l'aixafament immisericorde del nazi-feixisme, hem de referir-nos a l'antecedent de la primera guerra mundial i de la seva postguerra.

Les insolubles contradiccions del capitalisme imperialista provocaren la primera guerra mundial. Els monopolistes contraris no pretengueren més que un nou repartiment d'una terra ja repartida, dels mercats mundials, de les esferes d'influència. No volgueren anar ni més ençà ni més enllà. Desfermada però, la tempesta, un interrogant històric s'obrí davant dels seus ulls esporuguits. Aquell horrorós bany de sang canvià la fesomia del món. I el món d'abans, l'estructura del qual no volien canviar, se'ls escapà de les mans: morí per sempre més.

De l'infern de la primera guerra mundial, nasqué la gloriosa Unió Soviètica, realització primera i invencible de la nova civilització en marxa.

El món que volien repartir-se de nou, se'ls empetití entre les mans. Abans de la guerra, el 50,6 % del continent asiàtic, sense comptar Corea i els països semicolonials—eren colònies. Després de la guerra l'àrea colonial asiàtica es reduí al 20,6 % (comprès Corea). Perderen definitivament la part asiàtica de la Unió Soviètica, Sibèria i Àsia Central, i les Repúbliques Populars de Mongòlia i Tanna Tuva. I la reducció de l'àrea a repartir-se i la redistribució física que la mateixa guerra forçà i el sorgiment poderós de forces noves, de nous grups monopolistes competidors, determinaren canvis enormes en la correlació de forces. Entrà en joc, de nou, la llei leninista del desenvolupament desigual del capitalisme i les contradiccions internes augmentaren i s'agreujaren profundament. Abans de la guerra, els dos blocs decisius que es disputaven el món, voltat cadascun d'una certa «aliada», foren l'anglès i l'alemany, després de la guerra, tres nous i poderosos grups monopolistes s'alimentaren de les runes del monopolisme alemany i austro-hongarès: el nord-americà, el francès, el japonès. I el nord-americà amb tal puixança que tot seguit començà a disputar la supremacia mundial als monopolistes britànics.

L'àrea inversionista que pretenien redistribuir-se experimentà també canvis profunds. Desparegué l'imperi austro-hongarès i els nous Estats, aplicant els mètodes capitalistes en l'etapa monopolista, aixecaren altres muralles aranzelàries. Nous compartiments estancs s'oposaven a la lliure marxa dels monopolis internacionals. Naturalment aquests forçaren les fortaleses emprant tots els mitjans de corrupció que li són propis, donant suport als monopolis recent nascuts i disputant-se llur dependència sense comptar escrúpols ni concessions especials a les capes governants. Mai la «unió personal» entre els monopolistes i els governants no s'havia realitzat tan obertament cínica. Desaparegué Alemanya com a potència colonial. Les colònies alemanyes, se les repartiren Anglaterra, França, Bèlgica, Portugal, Unió Sud-africana i Japó. Aquests repartiments augmentaren l'àrea colonial de la Gran Bretanya, de França i del Japó: Camps exclusius inversionistes per a l'obtenció, essencialment, de primeres matèries. Però, aquest poder d'inversió monopolista, aguditzà la lluita del monopolisme nord-americà contra el britànic, el francès i el japonès a les àrees semicolonials: Aràbia, Irak, Afganistan, Xina, lluita que afeblí en conjunt, els quatre grups monopolistes més poderosos de la terra, que contribuí, en bona mesura, a la crisi permanent de l'economia mundial monopolista. Alemanya desaparegué com a potència exportadora de capitals. Esdevingué un país importador de capitals. I això que en aparença havia d'ésser un reforçament de l'inversionisme, acabà per tornar-se negatiu i factor de pèrdues efectives i de major acarnissament entre els monopolistes rivals i de major pertorbació en el joc de les forces contràries, perquè el monopolisme alemany a vegades amb l'ajut del monopolisme francès, del britànic o del nord-americà, segons les circumstàncies polítiques i l'estat de maniobra d'uns i altres, pogué desempallegar-se de les reparacions de guerra, refer-se i ressorgir amb més vigoria que mai abans en els mercats mundials, en el període final entre les dues guerres.

La llibertat de maniobra, que uns i altres cercaren en provocar la primera guerra mundial i, d'acord amb les noves circumstàncies, per repartir-se econòmicament el món, va perdre territoris i oportunitats. La revolució socialista d'octubre va sostreure dels monopolis internacionals l'immens mercat de l'URSS. Els monopolis internacionals ja no podien maniobrar, barallar-se o entendre's per repartir-se econòmicament l'URSS. Perderen un mercat i «guanyaren» un competidor. Fet transcedental que, sobretot, en la immediata postguerra tindrà una influència profunda en les relacions internacionals i en la lluita dels pobles contra el capital monopolista. A causa d'això, de l'aparició de la Unió Soviètica com a factor independent, els monopolis internacionals ja no pogueren repartir-se el món econòmicament allí on l'exportació soviètica juga un paper preeminent. Contra aquesta realitat han lluitat els monopolis internacionals. Provocaren l'intervencionisme dels exèrcits aliats a Europa i Àsia. Mantingueren en preu de guerra els exèrcits alemanys que ocuparen Finlàndia, els països Bàltics i Ucraïna. Subvencionaren la Polònia dels «panis», dels Pilsudesky que avui encara treballen més d'acord amb Hitler que amb les Nacions Unides. Armaren i pagaren les bandes blanques dels Deniquin i dels Kolchaks, Wrangols i dels Macno. La jove Unió Soviètica vencé tots els seus enemics, el capital monopolista. I la Revolució d'octubre victoriosa obrí els camins de l'alliberació definitiva de tota la humanitat.

Els guanys pantagruèlics que cobejaven es convertiren en pèrdues fabuloses. Alemanya perdé totes les inversions a l'estranger: 44 mil milions de francs (paritat d'abans de la guerra). Per finançar la guerra, Gran Bretanya va gastar la meitat de les seves inversions a l'estranger: 50 mil milions de francs; i França, 23 mil milions. I cal tenir en compte que aquest immens capital perdut, no comprenia els emprèstits de guerra emesos a l'exterior. El pagament dels quals després de la guerra engrossí les pèrdues efectives. La influència que aquest llast de la guerra tingué en els esforçs de redreçament del capitalisme monopolista fou fefaent i profunda, com més tard veurem.

I en un món més petit, més ple de contradiccions, més enrarit, infinitivament més inestable, els monopolistes internacionals troparen en els mercats mundials disminuïts, quant a superfície i poder d'absorció, amb els països europeus en reconstrucció, a Centre i Sud-amèrica, a Xina. El capital monopolista augmentà amb la guerra, car als monopolis d'abans es sumaren en massa les indústries «noves»—químiques, automobilístiques, cinematogràfiques, de la ràdio, de la seda artificial, de la gran indústria alimentària i farmacèutica, etc. Els monopolis guanyaren un enorme poder econòmic i perderen territoris i mercats de lliure maniobra. Aquesta contradicció suprema del capitalisme monopolista, conseqüència innegable de la guerra mundial fou un llat que havia de costar la vida a molts milions d'homes.

La xifra de consumidors que els monopolistes pretenien prendre's mútuament va ésser disminuïda tràgicament per la primera guerra mundial. La destrucció directa o indirecta de la força-treball i de la força-consum per la primera guerra mundial, la tenim en les següents xifres: morts registrats, 9.998.771; ferits greus, 6.295.512; ferits no greus, 14.002.039; presoners de guerra i desapareguts, 5.983.600; morts el 1918 per l'epidèmia gripal causada per la guerra, 10.000.000. Si a aquesta xifra fabulosa del cost de vides humanes, de capacitat de treball i consum—46.679.932—afegim l'excés sobre el nivell de preguerra de defuncions i la disminució de neixements, tindrem el preu exacte en força-treball i força-consum pagat per la humanitat als vampirs monopolistes. Amb quanta raó deia Lenin que la més cruenta de les revolucions costa menys a la humanitat que la més insignificant de les guerres imperialistes! Els monopolis no tenen pàtria. Tampoc no tenen cor com els altres humans! Per a ell tots es redueix a una xifra impersonal, inhumana: tant guanyat tant perdut. Després de la guerra, els monopolistes comptabilitzaven la sang dels homes, el dolor humà, les llàgrimes maternals en la columna dels mercats perduts o guanyats, dels mercats possibles o tancats, dels monopolis caiguts, dels poders aclaparats, dels nous poders estelars. I passareun a una altra pàgina del martirologi humà.

A la signatura de l'armistici seguí un llarg període d'inestabilitat del règim capitalista. La victòria de la Revolució d'Octubre, la victòria momentània de revolucions semblants a Hongria, Finlàndia, els Països Bàltics i Baviera; l'estat de revolta heroica de l'avantguarda obrera i popular a Alemanya, França i Espanya, els brots revolucionaris que commogueren als països americans, que encengueren una llum enlluernadora en els vaixells de l'hermètica marina de guerra anglesa. Les sublevacions dels soldats i mariners francesos, britànics i nord-americans forçats a continuar la guerra contra la Unió Soviètica; els catastròfics reajustament de la indústria de guerra a les condicions i necessitats de la pau; l'arribada en massa de milions de soldats desmobilitzats als mercats de treball, de milions d'homes que havien perdut característiques i aptituds tradicionals i l'habitud al treball, d'homes furients per haver fet una guerra nociva als propis interessos i als de la humanitat; el desfici universal davant l'engany fefaent d'una propaganda mentidera, cínica, que disfressà amb les banderes de les pàtries, la cara repugnant del monopolisme carnisser crearen el caos. D'un fil penjava la vida del capitalisme monopolista. Els sistemes monetaris s'ensorraven i la inflació s'engolí els estalvis de mitjans i petits burgesos de la classe mitjana, dels creditors de l'Estat i de les caixes d'assegurances, de la massa popular del món sencer. La capacitat de consum en els mercats nacionals i mundials baixà a límits inversemblants. Les especulacions frenètiques de les aus negres de la guerra i de les misèries de la pau, injectaren el mal de Sant Vito a les borses del món. Trusts, càrtels, sindicats, comitès, corporacions i convencions monopolistes feren fallida, es perderen els estalvis dels petits i mitjans accionistes, i es salvaren els interessos dels grans taurons. Esmaperduts, els monopolistes no trobaven el camí del ressorgiment i de la recollida dels estalvis mundials per reprendre la marxa ascendent.

S'encarnissaven en una guerra mútua de destrucció, de pervivència damunt les runes de països sencers i de rivals afeblits. Apel·laren al dumping, per disputar-se com a gossos rabiosos l'os del consum en els mercats disponibles, amb resultats esfereïdors, car el dumping és la troballa més antieconòmica i més antinacional del capitalisme monopolista. La gran tècnica dels savis economistes a sou de l'imperialisme: Monopolitzar, primer, el mercat nacional aixecant muralles aranzelàries «inexpugnables». Vendre, tot seguit, als nacionals la menor quantitat possible de mercaderies a preus gairebé prohibitius. Cobrar altes subvencions de l'Estat, alhora, i així «protegits» inundar els mercats mundials de mercaderies a preu inferior al cost. I d'això en deien política d'«expansió», política de «divises». Naturalment, els monopolistes, amb el dumping agreujaren la situació; malgrat els guanys que arrencaven, no al mercat mundial, sinó a la nació, emmalaltiren més l'economia mundial, imposaren als nacionals càrregues insuportables que foren la causa de major inestabilitat política. Sabotejaren el redreçament econòmic i la industrialització dels països «afavorits» pel diluvi d'articles a preus rebentats. En el desori universal, els Governs queien com els nitots d'un pim-pam-pum. Els Parlaments es despullaren a la plaça pública, perderen la prosopopeia d'abans, estriparen la careta de la virtut d'abans. L'affairisme podrí fins al moll dels ossos les capes dirigents. La sobirania nacional estava en subhasta permanent. El famós «enriquiu-vos» del segle XIX esdevingué un record poètic! Res com la profunda corrupció política i pública, tret essencual d'un règim parasitari en descomposició, polsava la psicologia d'unes capes dirigents que, pressentint la mort, venien les darreres engrunes de la decència personal i de la sobirania nacional als monopolistes més generosos. I en aquest podriment, l'Estat-gendarme que havia d'assegurar els seus guanys i la seva pervivència, prengué, com ens diu Lenin, l'aparença d'un «neutral mitjancer» entre les «classes en pugna» i, aleshores, de potència «equilibrada».

Amb l'ajut inestimable dels líders de la socialdemocràcia, el capitalisme monopolista, vençut sense remei a la Unió Soviètica, vencé a la resta del món la profundíssima crisi. Estabilitzà relativament el règim, no l'economia nacional i mundial. Les masses obreres, en gran quantitat, ensibornades per una colla de líders renegats, acceptaren l'enganyifa tràgica de les «reformes», de l'oportunisme, de les «noves» teories que presentaven la Unió Soviètica amb la cara ferotge de l'enemic número 1 de la humanitat i els monopolistes amb la cara angelical dels benefactors que acceptaven com a «socis» «llurs» obrers, estenent així fins al racó més humil del món la felicitat i el benestar. Però les angoixes sofertes en el període d'inestabilitat, calia cobrar-les a l'estil monopolista, és a dir, amb usura. I com foren cobrades! Arreu del món es desfermà el terror blanc. L'Estat instrument monopolista, reprengué alè, deixà d'ésser l'aparent «neutral mitjancer» entre les classes en pugna. I un altre bany de sang sofrí la humanitat. Només del 1925 al 1935, el terror blanc dels monopolistes costà als pobles, en proporció a llur vibració nacional i social: empresonats, 5.187.000; ferits, 3.820.000; assassinats, 3.409.000; sentències de mort, 243.000; sentenciats a presó, 319.000. Un total de 12.978.00 de vides humanes perdudes i torturades a afegir a les 46.769.932 de la guerra. Si ens fos possible sumar a aquests grans totals les víctimes del terror blanc del 1918 al 1925, de les guerres i complots provocats pels monopolistes del 1918 al 1939, i d'entre ells la nostra gloriosa guerra d'independència, la més sagnant, a quina xifra astronòmica no arribarem? El Moloc monopolista és insaciable de carn humana.

No va poder estabilitzar l'economia nacional i mundial. Després d'un breu període de prosperitat, l'any 1929 començà la gran crisi permanent de l'economia sota el règim monopolista capitalista. La crisi aguditzà la inestabilitat política del món, especialment d'Europa, el gran mercat consumidor accentuà l'anarquia econòmica. Molts països es declararen en bancarrota i es refusaren a pagar els deutes de guerra uns, i a pagar interessos i amortitzacions d'emprèstits que no eren de guerra, altres. Es renuncià al patró or i la catedral del lliure canvi, Gran Bretanya, aplicà lleis aranzelàries. Les monedes nacionals oscil·laven frenèticament, unes vegades per raons de política interior i gairebé sempre a causa d'especulacions internacionals, l'objectiu principal de les quals era imposar als països «rebels» Governs reaccionaris, obedients a pràctiques governamentals contràries a les més clares decisions de la voluntat popular, nacional. L'anarquia dels canvis originà la pràctica «heretge» del «troc» de mercaderies, pràctica que feria l'exportació de capitals. Les colònies es sublevaren i els xinesos començaren una revolució nacional que esfereí els inversionistes. Els monopolistes tenien a llurs mans enormes sumes de diners, però no en podien fer ús totalment a causa de la inestabilitat econòmica i política mundial, a la crisi permanent provocada per ells mateixos, per un poder ja caducat històricament. Mentre que del 1908 al 1914 s'exportaren capitals per valor de 70 a 100 mil milions de francs (paritat d'abans de la guerra), del 1914 al 1930 se n'exportaren de 20 a 40 mil milions. Aquest ritme lent, a causa de la inestabilitat general, s'agreujà per les característiques noves de les inversions. En el període estable d'abans de la primera guerra mundial, les inversions eren a llarg termini, pràctica que afavoria els crèdits i obria mercats segurs i abundants. Després, la major part de les inversions s'han fet a curt termini, pràctica que ha afegit un factor més de pertorbació a la inestabilitat crònica i ha lliurat carnada nova als especuladors de Borsa.

Bracejant en la mar revolta de les seves insolubles contradiccions, el capitalisme monopolista en el període de «pau» entre les dues guerres mundials ha provocat les guerres intervencionistes, dels polonesos i dels russos blancs contra la Unió Soviètica, abonà el desmembrament de la Unió Soviètica per part dels polonesos i romanesos, agressions imperialistes dels aliats, de Txecoslovàquia i de Romania contra Hongria i de Polònia contra Lituània, la guerra dels alemanys i dels finlandesos blancs contra Finlàndia, la guerra de Grècia i Turquia, de Grècia i Bulgària, les agressions d'Itàlia contra Iugoslàvia i Grècia i la guerra contra Abissínia; la guerra nazi-feixista-falangista contra la República espanyola, l'annexió d'Àustria i Txecoslovàquia per Hitler, les guerres colonials d'Espanya, França i Gran Bretanya a l'Àfrica, les guerres del Paraguai i Bolívia, de l'Equador i Colòmbia, l'agressió de Nord-amèrica a Nicaragua, les guerres i agressions de la Gran Bretanya, França i Holanda a l'Índia, a Indo-xina, a Indonèsia, a Afganistan, Iraq, Transjordània i Aràbia Central, a Síria; les guerres entre els àrabs del Iemen i Aràbia saudita, les agressions conjuntes de les potències imperialistes a Xina, les invasions de Xina pel Japí, la guerra dels reaccionaris xinesos contra els exèrcits comunistes i els territoris soviètics de Xina, les agressions del Japó contra la Unió Soviètica i la República Popular de Mongòlia; la guerra del Japó contra Xina. Guerres incomptables, conflictes innombrables promoguts pels agents monopolistes rivals! La violència sistemàtica per assegurar-se els mercats, per monopolitzar mercats, per canviar règims polítics o dinàstics que no satisfeien el grup més poderós de torn. I d'això el capitalisme monopolista n'ha dit pau! Les guerres i les agressions i els conflictes oberts o latents conreats per agents diversos, no resolgueren les dificultats terribles del capitalisme monopolista, no estabilitzaren l'economia nacional i mundial. La inestabilitat s'accentuava i l'estabilitat del règim, malgrat la conseqüent, infatigable, col·laboració dels líders socialdemòcrates, altra vegada trontollava. Esclataren arreu commocions populars. Els pobles volien alliberar-se del jou del capitalisme monopolista, recobrar la independència, la sobirania nacionals, mediatitzades per la reacció internacional, esbandir del Poder i del país les capes dirigents antinacionals amb bandera ultra nacionalista, advocats portaveus, agents o socis menors dels monopolis internacionals. Els fronts populars aixecaren l'esperit nacional, encengueren la flama per una pàtria sobirana i per un règim social just. Mussolini, Franco, Pacte-anti-Comintern Munic. Heus ací l'escala ascendent del capitalisme monopolista, impotent per estabilitzar la vida econòmica del món, prepotent per no perdre un bri dels seus privilegis, del seu poder monstruós. Fins al moment en què la força de xoc creada per ell amb finalitats pròpies—les hosts nazi-feixistes-falangistes dels monopolistes alemanys i japonesos—es girà contra els grups dominants del capitalisme monopolista i enfonsà la humanitat en els horrors mai coneguts de la segona guerra mundial.

El capitalisme monopolista va haver de fer front a la crisi econòmica mundial, creada per ell mateix, fruit podrit de l'accelerat procés de descomposició i de parasitisme capitalistes. De quina manera? Amb quins objectius? Pretengué resoldre-la de cara al consum, al benestar de les masses populars, al progrés tècnic, a la prosperitat, al millorament social i polític de les colònies, a la producció adinada i abundant i a la saturació dels mercats de mercaderies útils i necessàries a bon preu, a la solució del paorós problema de l'atur forçós, a la contenció, almenys, de la progressiva depauperació de les masses populars mundials. El capitalisme monopolista ¿què va fer-ne, del món i de les nacions?

Primerament, el capitalisme monopolista s'assegurà del Poder que estigué a punt de perdre. Ja hem vist com i el cost que hagué de pagar la societat humana. El temps perdut en el període d'inestabilitat del 1934—a l'hora mateixa que les masses populars perdien el darrer centau—només en 11 països europeus establí 132 càrtels, organitzà 277 nous càrtels de dimensions gegantines. Les xifres corresponents a Alemanya són 61 i 142, i això vol dir que Alemanya, malgrat la derrota del 1918, assolí una posició econòmica més sòlida que la del 1914, especulant ara amb els uns ara amb els altres, sabedora de les profundes i insolubles contradiccions que sovint enfrontaven els tres majors grups monopolistes: el francès, el britànic i el nord-americà. Els 100 càrtels internacionals del 1910 pujaren a 320 el 1931, de potència econòmica immensament superior. El mateix any 1931, 12 càrtels de mineria, 50 de metalls ferrosos, 10 de metalls no ferrosos, 23 de materials de construcció, 15 de la fusta i paper, 51 de productes químics, 27 tèxtils, 11 de comestibles, 30 d'altres indústries, 80 de transports i comunicacions, 10 d'assegurances, controlaven l'economia mundial. Els omnipotents i omnipresents trustos del petroli, del coure, del plom, de l'alumini, de l'acer, del rail, del transport marítim, ferroviari i aeri, d'electrotècnics, de telèfons, de la seda artificial, de la indústria tèxtil, de les indústries alimentàries i farmacèutiques, de la pòlvora, potassa, armaments i química, de la ràdio, de la premsa, de les agències informatives, es repartiren el món, fixaren índexs de producció i preus monopolistes, o es disputaren els mercats provocant guerres, conflictes de fronteres, cops d'Estat vaticanistes, filofeixistes, feixistes i nazis, aprofundiren la corrupció ja irremeiable de les capes dirigents de les nacions capitalistes. I entorn d'ells i, per damunt d'ells, els monstres bancaris de Wall Street, de la City, de París, de Berlín i de Tòquio, la finança internacional, els centenars de famílies components de l'oligarquia financera imposaven llur llei als trustos, als càrtels, als sindicats nacionals i internacionals, al món capitalista. I la fúria destructora, informal d'un règim d'organització humana tan monstruós, es desfermà sembrant runes, misèria, depauperació, barbàrie tècnica i política, desesperació, catàstrofes incomptables!

El capitalisme monopolista destruí capital fix. Destruí un alt percentatge de fusos, com es pot comprovar en la següent taula:

Del 1924 al 1933, els Estats Units desmuntaren 201 alts forns i els forns desmuntats el 1932 tenien una capacitat de producció de 4 milions de tones l'any. Gran Bretanya, del 1930 al 1934, desmuntà 72 alts forns, Alemanya 28, i França 10. El 1932 a Alemanya foren desmuntades unes fàbriques d'enginyeria que donaven feina a 15.000 obrers. Els mon